LA GRAN SUERTE DE CATALUÑA - LA GRAN SORT DE CATALUNYA

VERSIÓN CASTELLANO

En muchas ocasiones al analizar la historia y la realidad política de Cataluña suelo decirles a mis alumnos que el gran problema de Cataluña son los catalanes, aunque, tras un breve y tenso silencio, matizo mis palabras para trasladarlas a la explicación histórica, aclarando que al hablar del problema en realidad pretendo referirme a la variedad de formas de entender el catalanismo que existen y han existido entre la población de Cataluña.

¡Qué duda cabe que el encaje de Cataluña en España no es solo un tema actual, es también un tema histórico! Lo fue en la proto-España que se fraguó en el Compromiso de Caspe y luego lo fue también en el momento previo a la unión de Isabel y Fernando, durante la Revolta Catalana, en la guerra de Sucesión, si se me permite, también durante el conflicto carlista y no digamos a partir del nacimiento y desarrollo del llamado catalanismo político durante el siglo XIX y XX, con episodios, instituciones e instrumentos tan claros como el Memorial de Greuges, el Mensaje a la Reina, las Bases de Manresa, la Mancomunitat de Cataluña, los hechos de Prats de Molló, el Estatuto de Autonomía de la República, las proclamaciones “balconarias” de Macià y luego de Companys, las manifestaciones con el lema de “libertad, amnistía y estatut d’autonomia”, el estatuto de Sau, el estatuto actual y, por último, de momento, la apuesta soberanista de Artur Mas.

Entonces, con todos estos antecedentes, ¿por qué Cataluña sigue encajada o, según se quiera mirar, “malencajada” en España? La respuesta no sólo se ha de buscar en la voluntad unitarista de España, que, por otra parte durante todos estos siglos ha variado mucho de intensidad, oscilando entre los extremos del centralismo a ultranza y del confederalismo con todos los matices intermedios que se nos ocurran. La respuesta, creo yo, se ha de buscar en el sentido de la frase que citaba en el primer párrafo: la clave la tienen los propios catalanes (todos quienes habitan en Cataluña).

Parece evidente que si la voluntad claramente mayoritaria de los ciudadanos de Cataluña en alguno de los momentos apuntados en el segundo párrafo hubiera sido independentista, la independencia se habría producido y consolidado ya en alguna de las citas o contiendas apuntadas o se producirá y consolidará cuando esas circunstancias lleguen a darse. Pero la ciudadanía de Cataluña no siempre tuvo una posición claramente uniforme sobre su encaje en España (lo cual se puede analizar a través de estudios desapasionados de cada uno de dichos episodios) y, sinceramente, creo que sigue sin tenerla.

La sociedad catalana es plural por procedencia y por ideología. Es una sociedad abierta al mundo entero, pero no en el contexto de la globalización actual sino desde las raíces mismas de la historia. Y eso es una riqueza impagable. Cataluña se benefició de múltiples movimientos centrífugos y centrípetos. Cataluña recibió influencias de fuera para dentro, pero también las recibió de dentro para afuera, cuando ejerció tareas expansivas y se sirvió de lo recibido allende sus fronteras.

Y esa riqueza histórica se repite hoy en que la gran suerte de Cataluña es que tiene un parlamento donde han podido entrar casi todas las ideologías básicas. Aquí convivirán independentistas y regionalistas (españolistas) con soberanistas y federalistas. Habrá un grupo antisistema (autodefinido como caballo de Troya). Habrá ecosocialistas, socialdemócratas, cristianodemócratas, liberales y neoconservadores. Para más inri estas opciones políticas se superpondrán con las identitarias, formando un interesantísimo puzle, con intereses comunes en algunos aspectos y contrapuestos en otros. La gobernabilidad seguro que será difícil, pero en contrapartida el pueblo de Cataluña tendrá la suerte de que el Parlament sea el reflejo de la realidad sociopolítica del momento.

Manuel Siurana Roglán

VERSIÓ CATALÀ

En moltes ocasions en analitzar la història i la realitat política de Catalunya els dic als meus alumnes que el gran problema de Catalunya són els catalans, encara que, després d'un breu i tibant silenci, matiso les meves paraules per traslladar-les a l'explicació històrica, aclarint que en parlar del problema en realitat pretenc referir-me a la varietat de formes d'entendre el catalanisme (centralistes, regionalistes, autonomistes, federalistes, nacionalistes, sobiranistes, confederalistes, independentistes) que existeixen i han existit entre la població de Catalunya.

Quin dubte cap que l'encaix de Catalunya a Espanya no és solament un tema actual, és també un tema històric! Ho va ser en la proto-Espanya que es va forjar en el Compromís de Casp i després ho va ser també en el moment previ a la unió d'Isabel i Fernando, durant la Revolta Catalana, en la guerra de Successió, si se'm permet, també durant el conflicte carlista i no diguem a partir del naixement i desenvolupament de l'anomenat catalanisme polític durant el segle XIX i XX, amb episodis, institucions i instruments tan clars com el Memorial de Greuges, el Missatge a la Reina, les Bases de Manresa, la Mancomunitat de Catalunya, els fets de Prats de Molló, l'Estatut d'Autonomia de la República, les proclamacions “balconaries” de Macià i després de Companys, les manifestacions amb el lema de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, l'estatut de Sau, l'estatut actual i, finalment, de moment, l'aposta sobiranista d'Artur Mas.

Llavors, amb tots aquests antecedents, per què Catalunya segueix encaixada o, segons es vulgui mirar, “malencaixada” a Espanya? La resposta no només s'ha de buscar en la voluntat unitarista d'Espanya, que, d'altra banda durant tots aquests segles ha variat molt d'intensitat, oscil·lant entre els extrems del centralisme a ultrança i del confederalisme amb tots els matisos intermedis que se'ns ocorrin. La resposta, creo jo, s'ha de buscar en el sentit de la frase que citava en el primer paràgraf: la clau la tenen els propis catalans.

Sembla evident que si la voluntat clarament majoritària dels ciutadans de Catalunya en algun dels moments apuntats en el segon paràgraf hagués estat independentista, la independència s'hauria produït ja en alguna de les cites o conteses apuntades o es produirà quan aquestes circumstàncies arribin a donar-se. Però la ciutadania de Catalunya no sempre va tenir una posició clarament uniforme sobre el seu encaix a Espanya (la qual cosa es pot analitzar a través d'estudis desapassionats de cadascun d'aquests episodis) i, sincerament, crec que segueix sense tenir-la.

La societat catalana és plural per procedència i per ideologia. És una societat oberta al món sencer, però no des de la mundialització actual sinó des de les arrels mateixes de la història. I això és una riquesa impagable. Catalunya es va beneficiar de múltiples moviments centrífugs i centrípets. Catalunya va rebre influències de fora per dins, però també les va rebre de dins per fora, quan va exercir tasques expansives i es va servir del rebut allèn les seves fronteres.

I aquesta riquesa històrica es repeteix avui en què la gran sort de Catalunya és que té un parlament on han pogut entrar gairebé totes les ideologies bàsiques. Aquí conviuran independentistes i regionalistes (espanyolistes) amb sobiranistes i federalistes. Hi haurà un grup antisistema (autodefinit com a cavall de Troia). Hi haurà ecosocialistes, socialdemòcrates, cristianodemòcrates, liberals i neoconservadors. Per més inri aquestes opcions polítiques se superposaran amb les identitàries, formant un interessantíssim puzle, amb interessos comuns en alguns aspectes i contraposats en uns altres. La governabilitat segur que serà difícil, però en contrapartida el poble de Catalunya tindrà la sort que el Parlament sigui el reflex de la realitat sociopolítica del moment.

 

Manuel Siurana Roglán